Passa al contingut principal

Deriva continental

Està clar que els continents que formen la Terra no han estat sempre en la mateixa posició, si no que han anat canviant amb el pas del temps degut a la deriva continental; que és el fenomen pel qual les plaques que sustenten els continents es desplacen al llarg de milions d'anys de la història geològica de la Terra. Aquest moviment és degut al fet que de manera contínua surt nou material del mantell per sota de l'escorça oceànica. D’aquesta manera es crea una força que empeny les zones ocupades pels continents (les plaques continentals) i les desplaça.

L’any 1620, el filòsof anglès Francis Bacon a fixar-se en la similitud que presenten les formes de la costa occidental d'Àfrica i oriental de Sud-amèrica, tot i que no va suggerir que els dos continents haguessin estat units abans.

La primera persona que va proposar que els continents podien moure’s va ser Antonio Snider l’any 1858, un estatunidenc que vivia a Paris.

El 1915 Alfred Wegener, un meteoròleg alemany va publicar el llibre "L'origen dels continents i oceans". En aquest llibre desenvolupa aquesta teoria, i és per això que es sol considerar que ell és l’autor de la teoria de la deriva continental.

Aquesta teoria deia que els continents de la Terra havien estat units en algun moment formant un únic supercontinent anomenat Pangea. Més tard Pangea s’havia escindit en diferents fragments que, a causa de les forces internes de la Terra, van començar a allunyar-se lentament de les seves posicions inicials fins arribar a les que ara ocupen. Al principi, van ser poques persones qui van creure en ell i les seves teories.
En el següent GIF podem veure els continents de la Terra des de Pangea fins a l’edat actual:


El paleomagnetisme va ser un fenòmen que va tornar aquesta idea acceptable: Nombroses roques adquireixen en el moment de la seva formació, una càrrega magnètica orientació de la qual coincideix amb la que tenia el camp magnètic terrestre en el moment en què es va formar.

A finals de la dècada de 1950 es va aconseguir mesurar aquest magnetisme antic i molt feble (anomenat "paleomagnetisme") amb instruments molt sensibles. L'anàlisi d'aquests mesuraments va permetre determinar on es trobaven els continents quan es van formar les roques. Es va demostrar així que tots havien estat units en algun moment del passat.

La conclusió és molt senzilla: fa molt de temps tots els continents es trobaven units formant una única gran massa de terra, un supercontinent al qual els científics van batejar com Pangea i gràcies a l’anàlisi dels mesuraments del paleomagnetisme va determinar on es trobaven els continents inicialment.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Plaques tectòniques

La superfície de la terra està en constant moviment. Des de la fossa oceànica més profunda fins a la muntanya més alta, aquestes expliquen les característiques i el moviment de la superfície de la Terra en el present i el passat. La teoria de les plaques tectòniques diu que la capa externa de la Terra es divideix en diverses plaques que planen sobre el mantell (capa interior rocosa per sobre del nucli). Les plaques actuen com una carcassa dura i rígida en comparació amb el mantell de la Terra. Aquesta forta capa externa s'anomena litosfera. Des de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1970, la tectònica de plaques és la versió moderna de la deriva continental, una teoria proposada pel científic Alfred Wegener el 1912. Wegener no tenia una explicació de com els continents podrien moure's pel planeta, però els investigadors actuals sí que la tenen. La teoria de les plaques tectòniques és la teoria unificadora de la geologia, va dir Nicholas van der Elst, sismòloga de l'O

LA TERRA:

Introducció: “El planeta blau” En aquesta primera unitat parlarem sobre la Terra, el planeta on vivim. És l'únic planeta amb vida del sistema solar; en el qual es troba en tercera posició per ordre de proximitat al Sol: és a 149.600.000 km de distància. Dins del sistema solar, també és el cinquè en quant a diàmetre, que és de 12.756 km. La Terra gira al voltant del Sol amb una òrbita el·líptica a una velocitat de 29,8 km/s i, a la vegada, gira sobre sí mateixa amb un període de rotació de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons; el que nosaltres anomenem un dia. Té el mateix període de rotació que el de la Lluna, el seu satèl·lit. Hi ha diverses teories sobre com es va crear aquest satèl·lit, de les quals parlarem més endavant. Una de les seves característiques principals és ser un planeta terrestre o rocós, això vol dir que està format principalment per silicats. Una altra és que té una superfície sòlida i activa amb muntanyes, valls, canons, planes i altres accidents geològi

Benvinguts al nostre blog

Benvinguts a "La Veu de La Ciència"! Som unes alumnes de 1r de Batxillerat d'un institut de Barcelona interessades per la ciència i disposades a aconseguir que molta més gent ho estigui. En aquest blog trobareu articles, vídeos, notícies d'actualitat i molts més recursos interessants.  Ens llegim en el proper article!